dissabte, 28 d’abril del 2012

Menció en article de l'Andrés Luengo


Endogàmia política i literària

Correu electrònicImprimeixPDF

 ( 5 Vots )
  • Les lectures públiques són una llauna que ningú no s'atreveix a suprimir; certs actes només hi assisteixen autors i periodistes
A. L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Dues joietes a la fira: visor estereoscòpic de Xocolates Solsona amb cinc imatges del 1920, i col·lecció de 46 postals Heliophoto del 1955. A can Forés Foto: ÀLEX LARA
¿Sabia el lector que el Dia del Llibre començava ahir amb la solemne lectura de l'epístola de Sant Jordi al Park Hotel? ¿I que la casa convidava generosament a esmorzar? El més probable és que no, i que ara li sàpiga greu haver-se perdut el tiberi. Però estigui tranquil perquè no ho sabia pràcticament ningú més: el fet és que tan sols una desena escassa d'heroics creients van matinar ahir per acompanyar Albert Villaró en aquesta nova faceta seva de predicador. Inclosos periodistes, un parell d'autors amb consciència corporativa i un polític (i mig) que hi assistia probablement per obligació.
És el que passa quan les coses s'organitzen i es convoquen clandestinament, amb l'agreujant que l'experiment del 2011 ja no va ser precisament multitudinari. Una assistència pelet més nodrida –però essencialment idèntica: escriptors, polítics i periodistes– es va registrar en la presentació de l'últim número d'Ex Libris Casa Bauró, els fulls de bibliografia de la Biblioteca Nacional. Una llàstima, perquè la revista –exclusivament digital, per molt que li pesi a Pere Canturri– conté dos articles absolutament imprescindibles: L'Andorra de May Mackintosh, de David Gálvez, a compte de l'autora d'Assignment in Andorra, i Els camins perduts, periple gràfic per la intrahistòria del camí ral que firma David Mas.
La pregunta és òbvia: ¿cal organitzar actes als quals el públic general dóna sistemàticament l'esquena? I si algun crani privilegiat arriba a la conclusió que sí, ¿no convindria aleshores estimular la participació ciutadana? ¿Amb un mínim esforç de promoció, potser? Perquè la sensació ben poc edificant que emana d'aquests (i altres) saraus és que només hi assisteix aquesta classe diguem-ne privilegiada que es pot permetre dedicar un matí de dilluns a les divagacions històrico-literàries. I perdonin la franquesa.
La mania de llegir (en públic)
La cosa es va animar a la plaça del Poble. Especialment quan a mig matí hi van coincidir (¿casualment?) les comitives del cap de Govern i de la cònsol de la capital. Comitives o sèquits, no ho sabríem dir ben bé, que van desfilar per les parades perseguits per un eixam de càmeres –a temps per l'Informatiu Migdia– i dibuixant una estampa decididament folklòrica. A Martí el va seguir bona part del gabinet. I amb el coet al cul, pel que es veu: mentre ell es donava un bany de masses (i de periodistes), Jordi Alcobé –eltriem a l'atzar– es resistia a departir amb la premsa perquè «només tinc aquests deu minuts per comprar llibres». Uns tant, i altres tan poc: ¡que n'és, de dura, la vida del subaltern! Però al final va picar: ho tenen aquí al costat.
Tot això succeïa mentre a la glorieta de la plaça del Poble s'anaven succeint uns busts parlants que insistien a recitar Frontera endins, la novel·la de Dallerès. Sí, és veritat que això de la lectura pública és un costum universal. És a dir, català. Però la realitat és tossuda: ningú no li fot ni cas, excepte el lector de torn i el que succeirà quan expirin els seus cinc minuts de glòria. I el zum-zum de fons que genera és decididament molest. Si cal posar-hi fil musical, amb la coral de la gent gran i els alumnes de l'Institut de la capital n'hi ha ben bé prou. ¡Ep, és una modesta opinió! Però del que es tractava ahir era de comprar llibres. O tresors: com el visor estereoscòpic del 1920 de xocolates Solsona que ha rescatat de ves a saber on l'antiquari Forés. O el delicat quadern de postals de Josep Alsina editat per l'Arxiu Nacional. La bona notícia és que no estava esgotat, com deien les males llengües. La dolenta és que servidor se'n va endur l'últim exemplar. Però potser l'any que ve es torna a obrar el miracle i n'apareix algun altre. Pel que es veu, Sant Jordi fa miracles.